El cos agredit, violentat, o assassinat ha format part de la història de l'art occidental des dels seus inicis. Durant segles, però, la representació de la violència ha estat portada a terme per artistes homes des pressupostos que supeditaven aquest tipus de contingut (i específicament la violència exercida contra les dones) a la bellesa canònica, el plaer estètic i / o l'erotisme , fins a conformar el que en els Estudis de Gènere s'ha vingut a anomenar "mirada androcèntrica". En l'art contemporani, la progressiva incorporació de dones artistes amb una nova manera de contemplar la realitat i la violència ha donat un tomb a la representació de el cos i les seves agressions: allà on hi havia complaença, comença a imposar-ho visceral i el abjecte, i on regnava la asèptica equidistància de l'embellecimeinto estètic, comença a obrir-se pas la crítica i la denúncia de l'atac.

 

Aquest treball aprofundeix en les noves maneres de representació que tres dones artistes (Ana Mendieta, Cindy Sherman i Nan Goldin) han vingut desenvolupant al llarg de les darreres dècades, utilitzant una perspectiva alternativa -una mirada androcéntrica- com a eix estructurador de la seva pràctica artística . A través d'una exhaustiva anàlisi teoricopràctic d'algunes de les seves obres més significatives, s'intenta posar de manifest la importància de la mirada de gènere en l'expressió de la violència simbòlica, com a revulsiu per a la conscienciació social, i com a instrument per exposar la hipocresia i les contradiccions presents en el tractament de la violència contra les dones.